Sala de premsa

Els catalans continuen tenint «voluntat de ser» o ja comencen a tenir «voluntat de ser independents»?

A Catalunya, el que hi ha en aquests moments és la consciència que la descentralització actual de l’Estat no funciona. S’ha vist en el fet de no haver acceptat l’Estatut del 2006, que donava sortida a demandes de més autonomia. Jo no diria, però, que la majoria a Catalunya sigui independentista. Amb tot, arran de la sentència del Tribunal Constitucional i del mateix procés de retallades i final aprovació de l’Estatut, en aquests moments la independència ja es veu com una possibilitat, com una opció de futur. Fa tan sols un any això no era així, per a la majoria. El catalanisme no ha estat mai majoritàriament independentista; ara podria ser-ho.

És necessari que Espanya, mitjançant l’Estatut, reconegui que Catalunya és una nació, quan la majoria de catalans senten que ho són?

No es tracta que un sàpiga què és, sinó que el seu estatus sigui reconegut. Si tu saps que ets molt intel·ligent, però ningú no t’ho reconeix, això acabarà minant-te l’autoestima. El cas de Catalunya és igual. S’ha consolidat la consciència que Catalunya és una nació, perquè la majoria de catalans tenen consciència de formar una comunitat distinta, tenen una història i una cultura comunes, un lligam especial amb el territori i hi ha la voluntat de decidir sobre el futur polític de la nació. Això, malgrat que no tothom interpreti cadascuna d’aquestes característiques de la mateixa manera.

Un japonès és un japonès, sense necessitat que li ho reconeguin.

Si no se li reconeix que és japonès, això no compta. Per exemple, si una persona és metge però ningú no li reconeix que ho és, no podrà exercir com a tal i als ulls de la societat no serà considerada metge.

Què aporta de més, doncs, que Catalunya sigui reconeguda nació?

El fet que un territori o una comunitat específics siguin reconeguts nació té conseqüències morals, ètiques, econòmiques i polítiques. La nació com a tal es constitueix en un demos, en una comunitat amb el desig de decidir sobre el seu futur polític. Per què ha alçat tanta polseguera el reconeixement de Catalunya com a nació, encara que sigui escrit en el preàmbul de l’Estatut i no tingui validesa jurídica? Perquè se’n deriven conseqüències.

La convocatòria de consultes sobiranistes i la manifestació del 10-J a Barcelona es poden considerar part d’una reacció a l’allau immigratòria dels darrers anys, en el sentit que un col·lectiu important de catalans pot creure que la seva identitat es veu, o es pot veure, amenaçada en els pròxims anys?

No crec que s’hagi d’interpretar seguint aquests paràmetres. Des del meu punt de vista, l’increment del sentiment d’identitat i les demandes d’autogovern van lligats a les polítiques que José María Aznar, expresident del govern espanyol, va fer durant el seu segon mandat (2000-2004), en les quals Catalunya es va sentir menystinguda, i també a una reacció per part d’alguns sectors de la societat espanyola en contra de Catalunya; per exemple, per mitjà de campanyes com la de no comprar xampany català, etc. Després també hi ha el desgast ciutadà provocat per les desavinences entre els partits polítics catalans en l’elaboració de l’Estatut del 2006, la posterior retallada de l’Estatut per a aconseguir que fos aprovat a les Corts espanyoles i al Senat, les noves desavinences a Catalunya abans del referèndum i, una vegada referendat l’Estatut, les esmenes al text presentades pel Partit Popular, el defensor del Pueblo i algunes comunitats autònomes, governades tant pel PP com pel PSOE; i, per acabar-ho d’adobar, la sentència del Tribunal Constitucional. Aquests factors són els responsables de l’increment de l’independentisme i del descontentament.

És possible que en l’auge per a refermar la identitat catalana hi hagi una certa rebel·lió contra la uniformització? Perquè les dinàmiques del mercat fan que avui a Catalunya es consumeixin els mateixos productes audiovisuals, culturals o d’altra mena que a la resta de l’Estat i, per tant, els ciutadans d’ambdues bandes siguin més semblants que no pas eren un manresà i un sevillà, per exemple, en els anys setanta.

Evidentment, aquest és un punt molt important. Però em fa l’efecte que pesa més el gran dèficit fiscal acumulat a Catalunya, que va en detriment del creixement del país. La gent també s’ha adonat, en el marc de la crisi, que la gestió dels seus impostos no és bona i que en l’Estat no hi ha un bon pla econòmic per a resoldre això.

Després de la victòria de la selecció espanyola en el mundial de futbol d’enguany, un dels lemes més corejats ha estat «Yo soy español, español, español», en comptes, per exemple, de «Campeones» o «Podemos». Es fa difícil de pensar que els anglesos, per exemple, coregessin «I am English, English, English», en cas d’haver vençut. D’on sorgeix la necessitat de la identitat espanyola de reafirmar-se?

La identitat espanyola és sòlida i està en un moment d’auge. I això es pot veure a Catalunya, també. La identitat espanyola ha estat transformada radicalment des del temps de la dictadura. Aquesta transformació comença amb la pujada al poder de Felipe González el 1982 i és consolidada per Aznar. L’Espanya actual és democràtica, europeista, industrialitzada. Té tot un seguit de característiques que abans no tenia, amb les quals molta gent s’identifica. Per això a Catalunya també hi ha moltes persones que se senten espanyoles. Avui sentir-se espanyol no té la connotació que tenia en l’època franquista.

Per què pensa que hi ha uns sectors nacionalistes catalans, federalistes i autonomistes, que continuen considerant que és possible canviar la concepció política que Espanya i les seves elits governants tenen d’ella mateixa, quan cada vegada hi ha nous exemples que indiquen el contrari? Recentment, malgrat la sentència contra l’Estatut, fins s’ha arribat a plantejar la reforma de la Constitució.

Respondre aquesta pregunta en general és difícil. Hi ha persones que tenen fe. I és tan legítim pensar que Espanya pot ser transformada en un model federal com triar la via sobiranista. Personalment, considero que a Espanya el federalisme té un suport mínim; per aquest motiu és difícil que les idees dels federalistes catalans obtinguin un bon acolliment, tal com s’ha demostrat fins ara.

L’elit catalana és menys sobiranista que el conjunt de la ciutadania?

L’elit està dividida entre les diferents opcions, com la ciutadania.

Aquesta elit, política i econòmica, virarà cap al sobiranisme si veu perillar el seu estatus?

Les elits econòmiques volen fer negocis i fer-ne en condicions. En el moment que l’estructura política en què estan va malament, cerquen alternatives. Si Espanya limita Catalunya i s’excedeix en el centralisme sense escoltar Catalunya, els catalans donaran suport a noves opcions i en construiran. Penso que, en gran manera, depèn de l’actitud i reacció d’Espanya envers Catalunya. Avui la consciència democràtica i la imatge del món com a xarxa global ofereixen noves oportunitats i trenquen vells esquemes de domini polític i econòmic.

Per acabar, Catalunya podria resistir un procés de separació d’Espanya sense enfrontaments entre partidaris d’una opció i partidaris de l’altra?

Depèn de la manera que es fes. La via sobiranista no hauria d’anar contra Espanya. Hauria de ser més aviat com una emancipació que consolidés una relació diferent, però intentant crear una relació tan cordial com fos possible amb Espanya i els espanyols. Evidentment, sempre hi ha gent, facis el que facis, que hi està en contra i se sent malament. Això és inevitable.